Entrevista : José Luís Gallego

"Els ocells són un dels millors reclams que té la natura per despertar afició."

José Luis Gallego és periodista especialitzat en medi ambient i un gran coneixedor dels ocells. Acaba de publicar La meva primera guia d’ocells, un llibre perfecte perquè pares i fills aprenguin tot els secrets sobre els ocells que podem trobar a casa nostra i que comparteixin estones junts gaudint de la natura.

Hem volgut parlar amb ell perquè ens en doni més detalls.

• D’on et ve la teva admiració pels ocells?

José Luis Gallego: Els ocells són un dels millors reclams que té la natura per despertar afició, amb els seus reclams, la bellesa del seu plomatge i, sobretot, el fet de volar, lliures, on vulguin...

• Quan eres petit observaves els ocells?

J.L.: Sempre. Recordo que els meus pares estaven fins i tot preocupats. Tenia l’habitació plena de pòsters i fotografies d’ocells, dedicava el temps lliure a estudiar-los, dibuixar-los i descriure les meves trobades amb ells als quaderns de camp. Era la meva única i exclusiva afició.

• Què és el més important i que cal tenir en compte quan vas a observar ocells?

J.L.: La discreció i el respecte per l’entorn. Això no vol dir que calgui anar al camp disfressat de comando (cosa del tot ridícula), sinó que, com assenyalo al llibre, el silenci i el fet de passar desapercebut ens ajudaran a apropar-nos i a gaudir de la seva contemplació.

"Estimar la natura i gaudir-ne és la millor forma de felicitat que conec."

• Què ens poden ensenyar els ocells als humans?

J.L.: L’observació dels ocells, és a dir, l’ornitologia de camp, és quelcom més que una afició, és una forma d’estar al planeta, en harmonia amb l’entorn i amb la natura. En aquest sentit, el que ens ensenyen els ocells a qui els estimem és la importància de conservar els ecosistemes per poder gaudir de la biodiversitat que acullen. Estimar la natura i gaudir-ne és la millor forma de felicitat que conec.

• Com els podem ajudar nosaltres?

J.L.: Conservant el seu món, que en realitat és el nostre, el de tots: el medi natural. No es tracte de conservar tal o qual espècie, sinó de preservar els seus diferents hàbitats. Amb això vull dir que si volem gaudir dels flamencs hem de conservar els aiguamolls.

• Què és el més important que hem de saber d’ells?

J.L.: Que són fonamentals per a mantenir l’equilibri ecològic i la salut dels nostres ecosistemes, inclosos els conreus, per descomptat. I que són éssers molt fràgils, que actuen com a bioindicadors de qualitat ambiental, que un país amb molta varietat d’espècies és un lloc amb un patrimoni natural molt ric i, per tant, molt interessant. El que hem de saber és que els ocells també són riquesa.

• Què hi trobarem a la guia?

J.L.: Una ajuda pràctica, còmoda, àgil i fins i tot divertida per poder iniciar-nos en aquesta apassionant afició d’observar els ocells i aprendre a identificar-los.

• L’objectiu és que pares i nens aprenguin junts a distingir els diferents tipus d’ocells que tenim a casa nostra, oi?

J.L.: I a que surtin plegats al camp amb ganes de passar una bona estona, de viure una aventura tant apassionant com formativa. I és que saber qui és aquell que canta allà o el que acaba de passar volant pot donar peu a un joc interactiu molt divertit.

• Parla’ns una mica del CD que acompanya la guia amb els sons dels ocells.

J.L.: És el complement perfecte per a aprendre a distingir les diferents espècies perquè la majoria de vegades els sentim i no els arribem a veure.

• Quant de temps has tardat a recollir tota la informació que inclous a la guia?

J.L.: Més de trenta anys, que és el temps que ha passat des de les primeres anotacions als quaderns de camp de la meva infantesa.

"No cal que ens ho digui ningú, respectar l’entorn i ajudar el planeta és una de les coses que ens fa humans."

• Creus que la societat ensenya prou als nens i les nenes a tenir cura de la natura?

J.L.: Crec que aquesta és una actitud personal, una manera d’estar al món, un sentit elevat de ciutadania responsable i d’humanitat plena. No cal que ens ho digui ningú, respectar l’entorn i ajudar el planeta és una de les coses que ens fa humans. La societat està enlluernada per les tecnologies i la comunicació però no conec ningú que no deixi de mirar la pantalla del mòbil i “torni al món” quan passa un estol de cigonyes que torna a la llacuna o el cant meravellós d’una merla.

• Podem fer més del que fem?

J.L.: Podem gaudir més del que gaudim. De veritat, la natura és el millor lloc que conec per ser feliç, i l’observació dels ocells, una bona manera d’aconseguir-ho.

• Quin paper hi tenen, els mitjans de comunicació?

J.L.: Un de molt important: despertar l’interès i promoure el respecte. Només protegeixes i mires de conservar allò que t’estimes.

• I l’escola?

J.L.: La formació en valors ha d’incloure el respecte a la natura i el medi ambient. Els nens són la nostra gran esperança, i la natura els està esperant, només cal fomentar la trobada, de la resta ja s’encarrega ella mitjançant, entre altres coses, la bellesa dels ocells.

Gràcies José Luís

Entrevista : David Nel·lo

“En el procés de creació els llibres sofreixen grans transformacions, almenys en el meu cas, i de vegades em quedo parat quan trobo les notes originals sobre com havia de ser la història.”

David Nel·lo és l’autor de Ludwig i Frank, el llibre guanyador del premi Josep M. Folch i Torres 2010. Una història entranyable i divertida sobre dos nens aparentment molt diferents, però amb moltes coses en comú. Un llibre magníficament il·lustrat per Gustavo Roldán. De tot plegat, n’hem parlat amb ell.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

• Què significa per tu guanyar el premi Josep Maria Folch i Torres?

David Nel·lo: Guanyar un premi, sigui el que sigui, sempre és un goig i una injecció de confiança en el que fas. El premi Folch i Torres em fa una il·lusió especial perquè jo, de petit, era un gran fan del seus llibres, i de gran, sovint els he llegit als meus fills mentre sopaven, gairebé com si fos un serial radiofònic. M’agradaria que hi hagués més gent que llegís Folch i Torres avui dia, perquè crec que és un escriptor interessant i que llegit amb ulls moderns resulta sorprenent.

• Quan i on neix la història de Ludwig i Frank?

D.N.: No sé exactament quan va néixer però si que sé com s’havia de dir. El títol original era El monstre que no era, i l’argument era ben diferent del que ha acabat sent. En el procés de creació els llibres sofreixen grans transformacions, almenys en el meu cas, i de vegades em quedo parat quan trobo les notes originals sobre com havia de ser la història. És com fer arqueologia literària.

“Escriure un llibre no és com fer llonganisses, el període d’incubació pot ser llarg.”

• Quant de temps t’ha calgut per escriure la història?

D.N.: No ho sé del cert. Però sempre dic el mateix, escriure un llibre no és com fer llonganisses, el període d’incubació pot ser llarg. La gestació és invisible i, de vegades, quan t’asseus a escriure el llibre, potser ja fa temps que vius amb la història i els personatges sense ni tan sols ser-ne conscient.

• Tenen moltes coses teves, en Ludwig i en Frank?

D.N.: Els personatges sempre tenen coses de l’autor. I ara que hi penso: quan jo era petit de seguida em van créixer els peus i molta gent em deia: “Òndia, quines llesques!” Calço un 46 i tinc els peus plans. Aquestes serien similituds amb el Ludwig. Amb el Frank comparteixo la passió pels idiomes, la curiositat, l’esperit inquiet. Tots dos nens, cadascú en el seu estil, són personatges bastant marginals, i jo, de petit, també anava molt a la meva i no era gaire de colles.

• Les diferències ens fan únics?

D.N.: Sí, però aquesta diferència la podem viure bé o malament. Si deixem que se’ns mengi, aleshores patirem. Si, per contra, la incorporem a la nostra vida, aquesta diferència pot convertir-se en una eina, una eina potser estranya però que en molts casos ens pot ser útil.

“No són nens com els altres, ni per família ni per tarannà. Fixeu-vos en el que fan, compareu-los amb les vides corrents dels altres nens i aleshores us adonareu de la seva singularitat.”

• Quins creus que són els elements que fan que el Ludwig i el Frank siguin tan especials?

D.N.: No són nens com els altres, ni per família ni per tarannà. Fixeu-vos en el que fan, compareu-los amb les vides corrents dels altres nens i aleshores us adonareu de la seva singularitat. De totes maneres, diria que per a mi no té cap interès escriure un llibre amb uns personatges anodins, sense característiques que els distingeixin de la resta. Em temo que seria un història plana i excessivament quotidiana, i aquestes són les històries que sempre m’han avorrit mortalment.

• El fet que recreïs un món emocionant i entranyable pot ser que sigui allò que ens toca les principals tecles dels sentiments?

D.N.: La veritat és que no ho sé. Diria, però, que qualsevol llibre, sigui per al lector que sigui, en un moment o altre ens ha d’arribar a dins, ens ha de tocar algun punt vulnerable que potser ni tan sols sabíem que dúiem a dins. Com a escriptor, si aconsegueixo produir aquest impacte, dono la partida per guanyada.

• Però Ludwig i Frank és sobretot una novel•la divertida, no?

D.N.: Sí, és divertida. Però en general els meus llibres no són divertits en l’estil “ha!, ha!, ha!”, i que el lector es mori de riure. Més aviat diria que fan somriure el lector. Com per exemple el tros del nen que pregunta al Ludwig si ell era el Friki i el Ludwig ho nega, i el pobre nen es queda tot capficat... O moltes de les intervencions que fa la tieta del Ludwig, Lady Bignose, que està com una regadora, però que, al mateix temps, és valenta i encertada en la seva relació amb el seu nebot, el Ludwig.

• No deixa de ser un llibre infantil, però té moltes picades d’ull al públic adult. Creus que els gran hauríem de llegir més sovint contes infantils per mantenir el nen que portem dins?

D.N.: Em penso que ho fem els que tenim contacte amb canalla petita: fills, nebots, etc. Jo recordo llibres que havia llegit als meus fills quan eren més petits i que m’encantaven. És clar que els llegeixes d’una altra manera, és com si al text hi veiessis uns elements paral•lels de ficció i de significat que només poden parlar al lector adult. És un exercici interessant i sorprenent.

“El Ludwig i el Frank són exactament els que surten a les il•lustracions del llibre i ara ja no podrien ser de cap altra manera.”

• L’edició del llibre és una joia, i especialment les il•lustracions de Gustavo Roldán. Els personatges d’en Roldán són tal com tu te’ls has imaginat sempre?

D.N.: Les il•lustracions de Gustavo Roldán m’encanten, i els personatges m’agraden molt com ell els ha recreat. El que és màgic d’això és que jo no me’ls havia imaginat mai d’una manera tan plàstica, tan visual, però ara que ja existeixen, són ells. Vull dir que el Ludwig i el Frank són exactament els que surten a les il•lustracions del llibre i ara ja no podrien ser de cap altra manera.

“El text de la traducció ha de rajar amb la mateixa fluïdesa que ho fa el text original: aquest és el gran repte del traductor.”

• Què t’ha ensenyat la teva experiència com a traductor de Geronimo Stilton i altres personatges d’èxit?

D.N.: M’ha ensenyat sobretot a saber traduir bé, ràpidament i de manera efectiva. El més important d’una bona traducció és que el lector se senti còmode amb el llenguatge que li proposes, que no es trobi habitant un món literari que és un malson, ple de monstres lèxics i bruixes de gramàtiques malvades i envitricollades. El text de la traducció ha de rajar amb la mateixa fluïdesa que ho fa el text original: aquest és el gran repte del traductor. Pel que fa al contingut de les obres, la veritat és que el meu món literari és ben diferent del que tradueixo. I ja m’està bé que sigui així. Us imagineu quin horror si el David Nel•lo volgués escriure una mena de Geronimo Stilton? Seria un fracàs!

• Com veus el panorama de la literatura infantil actual, tu que portes tant anys dedicant-t’hi?

D.N.: La meva resposta serà una mica cruel: Hi ha de tot, absolutament de tot. Hi ha llibres magnífics, però també hi ha llibres espantosos. L’única cosa que voldria afegir és que em sembla que aquí, al nostre país, hi ha un excés de traduccions de llibres estrangers. Ja sé que dient això em tiro pedres a la meva teulada de traductor, però tant me fa. Seria molt desitjable que els editors juguessin un paper més encoratjador amb els escriptors d’aquí. N’hi ha molts i alguns són veritablement molt bons.

DAVID NEL·LO, GRÀCIES

FULL DE NOVETATS - LA PORTA DELS TRES PANYS